Després de recórrer més de 2000 quilòmetres en furgoneta, avui és el primer dia que he trobat un moment per escriure. Les dues jornades fent camí i adaptant-nos els uns als altres han estat tranquil·les, divertides però força esgotadores. La primera escala del viatge ha estat a un poble a vuit quilòmetres de Mostar, Badevici, on famílies sèrbies han tornat fa uns anys a recuperar les cases que van abandonar durant la guerra, perquè es troben en zona musulmana. La benvinguda no pot haver estat més tradicional, amb un bon rakjia a sobre de la taula i un brindis per encetar lligams. El licor, una mena d’aiguardent casolana, ha servit per trencar el gel.
Tot seguit hem anat a comentar l’agenda prevista i la història del llogaret al bar de l’altra costat de les vies, per on, de tant en tant, passa un tren imponent i oxidat a velocitat de tortuga. Després de tantes hores junts, els acudits han començat a ser ja una prova de la complicitat dels membres de l’expedició.
El sopar ens l’han servit a casa del Ivro, un musulmà de Mostar que ha allotjat a l’staff del grup i que va lluitar contra croates i serbis en les dues guerres viscudes. Ara, ironies de la vida, ha d’acceptar que els seus fills s’emparellin amb els antics enemics. Per arribar a la seva casa hem hagut de travessar la carretera que marca la línia divisòria entre la part musulmana i la part croata de la ciutat, perfectament diferenciades per l’arquitectura i el grau de rehabilitació. En tot cas, l’empremta de la metralla de la guerra forma part de l’escenari.
Durant el primer sopar comunitari, després dels àpats freds i improvisats del trajecte, hem començat a endinsar-nos a la realitat de Bòsnia, acompanyats per les anècdotes i experiències del cap de l’expedició, l’Albert, que ha treballat com a periodista a la zona durant llargues temporades. Això ha ajudat a anar encaixant peces de la complexa història del conflicte... sobretot després de no haver pogut acudir a les jornades formatives prèvies al viatge. El primer que m’ha sobtat és que no hi ha diferència física entre les diferents nacionalitats que conviuen a Bòsnia i Hercegovina.
De cara, tots són iguals, de fet tots son eslaus del sud, i sovint la manera d’identificar-los és pel nom i cognom... però sovint tampoc és una garantia. A les grans ciutats, les barriades sèrbies, croates i musulmanes faciliten diferenciar la zona, però durant el viatge he pogut comprovar que la barreja és enorme, perquè sovint ens hem allotjat a casa de les minories: amb famílies musulmanes en zona sèrbia i a l’inrevés. Així és Bòsnia, on la guerra encara és molt patent i les ferides resten obertes.
20.07.2009
Finalment ha començat el Pràcticum Fotogràfic, tot i que primer ens han deixat dormir una mica per primera vegada. I és que havíem d’estar descansats i recuperar la son acumulada. Després d’una dutxa refrescant, hem enfilat camí cap a Mostar, on hem recollit la resta del grup.
Les pautes del primer exercici eren clares però difícils de dur a terme, sobretot perquè el mercat estava pràcticament buit i els venedors eren bastant reticents a deixar-se fotografiar. Pel matí l’objectiu era aconseguir 5 imatges que descrivissin la vida al mercat i per la tarda havíem d’explicar fotogràficament l’arquitectura de Mostar. En els dos casos havíem de fer 36 fotos i triar-ne 5. La pràctica del matí l’he resolt “robant” imatges, sense que els protagonistes se n’adonessin.
Al segon exercici m’he sentit més còmode, ja que l’element a fotografiar era natura morta, a qui no m’havia d’enfrontar. Com que m’agrada perdre’m per llocs desconeguts i xafardejar pels racons, m’he endinsat per carrerons sinuosos i empedrats de la ciutat i he arribat al cementiri musulmà, devora la mesquita.
A la majoria de les lloses que hi he trobat, figura la data mateixa data de la mort: el 1993, el fatídic any de l’anomenada Segona Guerra.
Després, m’he dirigit a unes cases abandonades a la part alta de la ciutat, per acabar espiant un edifici força espectacular, que es troba al costat de la plaça Espanya, a prop del bulevard. Havia estat un banc molt important, però actualment només és un esquelet en runes, després que les explosions rebentessin tots els vidres que recobrien l’estructura.
Des de dalt, es podia observar tota la ciutat. Una de les fotografies que he escollit descriu l’estat de Mostar avui dia, 14 anys després de la fi de la guerra: a mà esquerra la part musulmana de la ciutat, amb alguns edificis encara per reconstruir, i a la part dreta, la croata, una escola acabada de fer, de colors llampants.
En aquest centre poden inscriure’s tots els alumnes de la ciutat, independentment de la religió que professin, però a les aules, són separats. És una realitat que va a joc amb el present del país, on la guerra encara afecta el dia a dia i és difícil saber quan es passarà pàgina. De fet, la frase que va acabar-la era igualment poc convincent: “No és la millor pau, però sí la única pau possible”. I de nou, després de repassar el dia, sóc el darrer a ficar-me al sac de dormir....
21.07.2009
A les set del matí ha sonat el despertador, per engegar un dia llarg. El professor mexicà ens ha preparat per a l’acció, perquè avui tocava la primera part del Curs de Seguretat en Zones de Guerra, per aprendre a reaccionar davant situacions de risc. Per això ens han donat un seguit de consells i tècniques per passar en mig de foc creuat, per fer-nos “invisibles” i evitar ser un blanc fàcil pels franctiradors. Després de les explicacions pertinents tocava passar a l’acció.
Hem aprés a seguir un subjecte (soldats, manifestants, periodistes, metges) en un hipotètic tiroteig. Havíem d’anar ajupits i corrents en tot moment, sense perdre ni malmetre la càmera i sense deixar de fer fotografies al nostre objectiu.
També hem simulat com s’ha de creuar un camp estirat en terra, arrossegant-nos amb els colzes. Per l’esforç de l’exercici, la poca pràctica i la calor, per una moment he començat a veure-ho tot blanc, com en una foto cremada, però poc després tot ha tornat a la normalitat.
També ens han explicat com assegurar una zona, anant molt a poc a poc, vigilant i aguditzant els sentits, sobretot l’auditiu i el visual, per detectar coses fora de lloc. Sovint s’utilitzen objectes quotidians, com mapes, diners o joguines, per amagar els detonadors de les granades de fil. Altres exercicis han estat el salt de tanques i el de pujar a llocs elevats, sempre amb la càmera a la mà o a les espatlles.
Cansats i suat ens hem pogut dutxar abans d’anar a Nevesinje, un poble a la part sèrbia a l’altre costat de les muntanyes. L’exercici dissenyat era conèixer i perseguir un personatge durant tres hores. El més complicat ha estat establir comunicació amb un desconegut sense compartir idioma. Després d’algunes negatives, a la plaça del poble he trobat uns jubilats fent petar la xerrada.
M’he decidit a abordar-los sense saber quines serien les conseqüències i el resultat ha estat prou bé. M’he presentat com a estudiant de Barcelona, Espanya. Tocava presentar-se així en zona sèrbia, perquè els espanyols són benvinguts des de que el govern espanyol no ha reconegut la independència de Kosovo. Un altre tema recurrent per començar el contacte és parlar del Barça, ja que el jugador Bojan és serbi, i el futbol sempre és un nexe fàcil entre cultures.
Els meus personatges de Nevesinje primer no es veien molt disposats a deixar-se fer fotos, fins que hem començat la conversa, ens hem caigut bé i de seguida l’actitud ha canviat, fins el punt que m’han convidat a fer una cervesa, una pivo impossible de rebutjar. El protagonista de l’exercici m’ha explicat que va néixer a Mostar i que va venir a viure al poble als 18 anys.
M’ha parlat també de la seva professió, camioner, i m’ha comentat orgullós que mai havia atropellat a ningú. També m’ha mostrat el seu passaport amb tots els segells dels països on havia estat.
Parlant de la guerra, m’ha comentat que per sort a la seva família no hi havia hagut baixes, a banda d’un cosí llunyà. Mentre parlàvem d’això ha arribat un amic seu i el seu comandant durant la guerra, que no ha volgut deixar-se fotografiar. Entre rialles m’han cometat que li deuen la vida. També m’ha mostrat el sant familiar, mot típic, i m’ha parlat de la seva religió.
Tot seguit ens hem dirigit a casa seva, on m’ha presentat a tota la seva família. La seva dona s’ha negat rotundament a sortit a les fotografies, perquè no es considerava prou arreglada per fer-ho. Després de presentar-me la filla, el gendre, el seu net i la seva neta, els he passat les fotografies a l’ordinador. D’altra manera no hi ha manera de fer-lo arribar les fotos, perquè no tenen accés a Internet ni una adreça de correus. L’home m’ha acompanyat a comprar discos de música folklòrica, com li havia demanat, però ho hem trobat tot tancat i al final he comprat música moderna piratejada (6 Cds a 12€) no sense abans haver hagut de reclamar el canvi just de moneda ( 2km = 1€). Em volien cobrar 16€ pels 6 Cds.
Després d’un efusiu comiat ens hem separat i hem anat a dinar a la terrassa d’un restaurant, on hem menjat xai a la brasa. Amb presses hem sortit a fotografiar el making off d’una escena que el Xevi, el director del documental “Fotoperiodista”, volia gravar. Ho hem enllestit ràpid i hem tornat a Badevici, on havíem de continuar fent fotografies.
En aquest cas la comunicació tampoc ha estat senzilla, ja que poques persones ni tan sols xaporrejen ni anglès, ni francès, ni italià, ni castellà. Però ens hem entès força bé, i hem acabat fent un cafè... tot i que normalment no en bec. No es pot fer un lleig. El meu portafoli de fotos m’ha servit per fer contactes.
Parlant i parlant m’han explicat que la gent va tornar a l’assentament fa tot just 4 anys, seguint l’estratègia del govern, que col·loca les nacionalitats que els interessa a llocs puntuals del mapa. Just al marxar ha vingut l’home de la casa i m’ha regalat dos melons, que demà ens menjarem per esmorzar.
Ja a la tarda, hem agafat les furgonetes i els equipatges i hem emprés camí cap a Ravno, on ens hem instal·lat a casa d’en Dragan, un antic mestre que, per desavinences amb els companys de professió va abandonar l’educació i ara es dedica a fer de pastor d’un petit ramat de cabres. La casa, molt senzilla i en parts en runes, és molt acollidora.
22.07.2009
Avui hem aprofitat per descansar, ja que estàvem sols a la casa del pastor, a prop de Ravno i ens havíem de distribuir el temps nosaltres mateixos. Al matí havíem de fer fotografies a la gent de Ravno, a on hem arribat a peu per una carretera inacabable.
En arribar al poble ens hem trobat un xicot que ens ha ofert acompanyar-lo a una sessió de fotos en unes coves. Al principi hem dubtat, perquè semblava una oferta turística, però una noia ens ha aclarit en anglès que es tractava de fer un reportatge fotogràfic a unes coves que es volen reobrir després de la guerra: les coves de Vjetrenica, a Zavala. Sense pensar-ho més ens hem pujat al cotxe. A l’entrada de la cova hi havia un corrent d’aire molt fred, que a poc a poc ha anat passant, i a l’interior hi havia una temperatura excel·lent.
Hem entrat a les coves amb el fotògraf oficial de la sessió fotogràfica i tres ajudants que portaven els focus per il·luminar-lo, sense gaire idea. Un tercer jove duia, en carreta, el generador, que s’ha apagat durant el camí de retorn a la sortida. També s’hi ha sumat uns turistes polonesos.
Tot i que els il·luminadors i el fotògraf portaven un bon equip, es notava que el tema d’interiors no era el seu fort, ja que no portaven ni trípodes ni altres materials. A més, la instal·lació elèctrica de l’interior estava feta malbé. El fotògraf, un xicot jove, portava una Nikon D3, però no tenia gaire tècnica pel que feia a il·luminació.
No deia on s’havien de situar els punts de llum i encara disparava amb el flaix, que matava totes les ombres i profunditat de la fotografia. Nosaltres, al contrari, hem aprofitat per fer totes les fotografies amb una ISO alta, però aprofitant la llum dels focus, i naturalment disparant sense flaix.
Un cop acabada la visita hem tornat a dinar a la casa del pastor, en Dragan i després hem baixat al poble, a la llera del riu, on hi ha poca vida i pocs habitants, sempre contraris a ésser fotografiats. Tot i així, hem pogut robar-los algunes fotografies, com en el moment en què la dona li ha regalat a la Yasmin unes patates i unes cebes, com per compensar que no es deixés fer una foto. La gent és molt amable i, sempre et volen regalar alguna cosa.
Davant el fracàs, hem tornat a pujar cap a la casa del pastor i hem anat a fer unes fotografies amb ell, per dur a pastar les cabres. Amb la seva llet, en Dragan fabrica un formatge de cabra boníssim.
Després d’unes quantes fotografies hem tornat a la casa amb les cames destrossades per la densa vegetació.
Hem descansat una estona abans d’acompanyar el pastor a munyir les cabres.
Més tard ha anat arribat tothom i hem sopat tots junts: patates al caliu, que he cuinat, i truita de patates feta per la Usa, la dona del conductor de la furgoneta dels professors. Poc després hem instal·lat els sacs de dormir al terrat d’una casa abandonada, hem fet la revisió del dia amb el Chalons i ens hem estirat a contemplar el cel ple d’estrelles fins quedar adormits.
23.07.2009
Avui ens hem llevat molt d’hora. A les 5 del matí ja érem en peu per poder començar la segona part del curs d’exercicis de seguretat. Hem practicat la supervivència en cas de segrest, tècniques d’orientació i d’alliberació, extremant la percepció dels 5 sentits. Dins el mateix exercici, hem practicat la fugida pel mig d’un poble en combat, posant èmfasi en la posició en la qual s’ha de córrer, és a dir, amb el cap cot i els genolls flexionats. Tot, si pot ser, sense deixar de fer fotografies.
Poc després hem anat a esmorzar, encara amb son, hem enfilat viatge cap a Sarajevo, ciutat preciosa. La capital de Bòsnia és principalment musulmana, tot i que totes les ciutats són una barreja d’ortodoxes, catòlics i musulmans, en un grau més o menys elevat.
El treball d’avui ha estat retratar un dels oficis del mercat (oficis antics, manuals). Abans de començar-lo m’he connectat a Internet, per tal de poder mirar el correu i saber què està passant al nostre país.
Un cop he acabat he anat a passejar pel mercat, he entrat a una botiga on hi havia un home arreglant un piano que sonava molt bé. Poc després ha entrat la venedora, propietària de la botiga, i hem estat xerrant sobre la guerra. Ella té una visió optimista i europea. Creu que no es repetirà. És una visió comprensible, perquè viu en una gran ciutat, on hi ha molt turisme i on hi conviuen moltes cultures.
També hem parlat de Barcelona, de costums i viatges, tot això en anglès. M’he sorprès gratament del meu domini de l’idioma. Després d’intercanviar adreces de correu electrònic, ens hem acomiadat i he seguit amb la ruta dels oficis. Tombant un carreró a l’esquerra, he entrat a veure l’obra d’un pintor que m’ha agradat, però que per motius econòmics no he comprat res.
Tot just en sortir de la botiga, m’ha interceptat un venedor d’estores i m’ha fet entrar a la seva botiga, on m’ha ensenyat els seus productes. Me n’ha ensenyat una de molt bonica i me n’ha demanat 140 KM, uns 70€. Li he dit que no tenia suficients diners, però tot i així l’home no m’ha deixat sortir de la botiga, dient-me que em faria un preu especial per a estudiants i per ser de Barcelona i no americà. Després d’insistir que no li compraria, s’ha enfadat i ha tirat l’estora al terra amb mala llet. Semblava ofés, encara que després he vist que era una estratègia comercial. Al final m’ha acceptat els 20€ que portava, amb la queixa d’haver perdut diners.
He seguit fent el meu tomb pel mercat, fins que he trobat un treballador del coure, que es dedicava a fer jocs de té, plats, i objectes de souvenir. L’home més aviat reservat, ha acceptat que li fes fotografies, tot i que no ha estat tan proper com altres persones amb les quals he parlat. Suposo que no dec haver estat el primer, ni seré l’últim, que li demanaré fotografies. Després de fer-li’n unes quantes, li he comprat un parell de coses, per poder portar a casa quan torni del viatge.
Tot seguit he anat tirant cap al punt de trobada, per anar a dinar, però pel camí he entrat a la part exterior d’una mesquita, que era el motiu del segon exercici del dia. Tenia curiositat de veure què hi podia trobar, com seria la gent i com ho actuaria jo.
Allà he trobat un home gran, de seixanta sis anys, molt simpàtic i que també xaporrejava anglès, gràcies a aquesta llengua ens hem pogut entendre. El fet de ser de Barcelona, i de què el Barça sigui tan conegut és una veritable sort, ja que ràpidament suposa tenir un bon tema de conversa, suficient per començar una conversa. M’ha preguntat si era catòlic i li he respost que sóc ateu, cosa que no li ha agradat gens. No creure en cap Déu és el pitjor per a una persona religiosa, i per això he intentat d’arreglar-ho, dient que era catòlic no practicant. Tot i això hem seguit parlant molt bé, de religions i de la guerra. Li he promès que quan arribi a Barcelona compraria l’Alcorà i que me’l llegiria, cosa que tinc intenció de fer, per curiositat.
Tot seguit ha arribat la resta de l’equip i després d’uns somriures ens hem acomiadat. M’ha dit que un cop hagi acabat de llegir l’Alcorà haig de tornar per comentar-lo. Era mig en broma i mig en serio. Hem anat a dinar a un tipus de kebab, on fan una massa farcida de carn, espinacs, formatge o patata, molt bona.
A la tarda he anat a fer de turista pujant a un cementiri musulmà que hi ha a dalt de la ciutat. Per arribar-hi he passat una calor monumental, tot i que reconec que ha valgut la pena.Al baixar, he volgut agafar un tramvia per donar un tomb més extens per la ciutat. M’ha deixat a l’estació de tren, on s’acaba el recorregut. Al tornar-ne a agafar un altre m’he equivocat i he anat a parar a l’altra punta de la ciutat .
Després de rectificar-ho, he enfilat camí cap al mercat, on ja hi havia la resta de l’equip llest per marxar cap a Srebrenica. Hem arribat cap al tard i, després de seleccionar les fotografies del dia, hem anat a sopar a un restaurant, on ens han fet unes amanides típiques de Bòsnia, amb ceba, tomàquet i cogombre. De segon, carn.
Després volíem anar a fer unes cerveses, però ja no ha estat possible, perquè hi ha toc de queda a partir de les onze del vespre, hora límit per passejar pel carrer, sobretot si ets occidental.
24.07.2009
El dia ha començat bé, amb bon temps i després de dormir les hores necessàries per recuperar forces. Després d’esmorzar ens hem dirigit a la fàbrica i al cementiri de Potocari al costat de Srebrenica, on l’11 de juliol del 1994 va tenir lloc el genocidi més nombrós després de la Segona Guerra Mundial.
Ha estat una situació molt dura, perquè l’exercici consistia en fotografiar a una família visitant els seus éssers estimats, perduts en la matança. Molts d’ells han estat enterrats ara, perquè cal recopilar com a mínim el 70 per cent del cos per poder-ho fer. Això ha impedit que moltes persones tanquin el dol, fins i tot 14 anys després de l’assassinat de més d’11.000 musulmans, la gran majoria homes i nens.
Durant el matí no he estat capaç d’enfrontar-m’hi i mentalitzar-me a fer fotografies de persones en un moment tan delicat. Hem anat al memorial, on hem vist un documental molt impactant i una exposició de fotografies i objectes trobats a les fosses comuns, que els serbis barrejaven per dificultar la recomposició dels cadàvers i la seva identificació.
Després de visitar-ho tot en un profund silenci, hem tornat a Srebrenica a dinar, i després jo he hagut de tornar a baixar al cementeri a fer la pràctica.
Ja estava més preparat i he començat a seguir una família, intentant de no destorbar-la. Els he demanat, amb molt de respecte, si els podia fer fotografies mentre estaven per allà i molt amablement m’han contestat que sí.
Els musulmans són més propensos a mostrar la història que han patit. En aquest cas, els familiars havien perdut l’avi i diversos cosins i amics. Hi eren l’àvia, el pare, la mare i els fills. Actualment viuen al Canadà i un cop l’any venen a visitar les tombes.
Ens hem dit adéu donant-nos les gràcies mútuament i jo m’he quedat al cementiri, absorbit pels esdeveniments i pensant com viuria jo després d’haver perdut la meva família en una situació similar.
Cap a les sis hem anat a Prodevanje, un poble serbi proper a Srebrenica, on també hem hagut de fer fotografies a la seva gent. Primer he començat a fer unes fotografies als nois del poble i poc després al seu avi, molt simpàtic.
Per poder-li fer fotografies, he deixat la càmera a un dels nens i després els he ensenyat les fotografies. Així hem anat agafant més confiança i els he, finalment, pogut fotografiar. L’home havia estat camioner i durant la guerra va fugir del poble, durament atacat i saquejat pels musulmans, abans de la matança de Potocari.
Seguint pel poble he estat amb dues dones grans, que han perdut el marit durant la guerra.
Un cop acabat l’exercici hem anat a fer unes cerveses al bar del poble, on la Yasmin ha estat assetjada pels homes. El Chalons ha begut massa i ha acabat sentimentalment tocat, explicant la guerra de Chiapes i com ha enterrat 14 dels seus amics. Això m’ha deixat bastant tocat i, sumat a les cerveses, he patit una borratxera emocional. Després de sopar he anat a dormir per pair un dia tan intens.
25.07.2009
Al matí ens hem aixecat descansats, tot i haver dormit al terra altre cop. L’exercici d’avui consistia en vendre fotogràficament i turísticament el poble de Srebrenica. D’entrada he enfilat poble amunt i he arribat a una casa d’estil alpí, que feien servir de refugi durant la guerra, amb sostres molt alts i amagada entre el bosc. Tenia unes vistes impressionants de tot el poble, des d’un punt estratègic. Tot seguit he seguit pujant muntanya amunt i he arribat a les restes d’un antic castell. Després d’una estona reflexionant, he seguit pujant amunt fins a un cementiri musulmà, d’aquests que abunden a tot el país.
A la tarda hem fet una mica de making off sobre el documental i hem anat tirant cap a un camp de refugiats serbis a Kravica.
La gent que hi ha en aquest camp, ho va perdre tot durant la guerra i a més a més són gent amb problemes psicològics i socials. S’hi barregen ancians, disminuïts psíquics i físics i altres persones malaltes. D’entrada podria semblar que és un lloc de difícil accés i tractament, però no és així. Parlant-ho amb els companys hem entrat en algunes discrepàncies sobre les emocions viscudes i sensacions que ens havien donat aquesta gent. La veritat és que a mi, personalment, m’ha semblat una gent que, tot i els greus problemes econòmics i socials que tenen, són feliços. He pogut veure felicitat en aquella gent...felicitat de tenir el que tenen, de valorar la família, tot i els pocs recursos que tenen. Aquesta és només la meva opinió, però he vist més felicitat aquí que a molts llocs de Catalunya, on la gent tenim molt, però sempre volem tenir-ne més. No valorem el que ja tenim i, sobretot, no valorem prou la família i les amistats, que són el que realment val en aquesta vida... junt amb les vivències que vius amb ells. Després de parlar, he començat les pràctiques oportunes, dedicades de nou a retratar les persones i la realitat de la zona.
26.07.2009
Avui dia de gincana. Es tractava d’anar d’un poble a un altre, separats per 40Km, a peu o fent autoestop, tot fent fotografies de la gent que viu a la zona. Persones, història i paisatge han estat els protagonistes d’un dia força complicat. Per afegir-hi emoció, l’Albert, el coordinador del pràcticum, ha decidit deixar-me una mica abans del lloc determinat. Això ho ha complicat tot molt, perquè pel camí no passaven cotxes. He hagut de fer tot el camí, tret dels nou darrers quilòmetres a peu, amb una calor insuportable i l’afegit de no saber quan de camí quedava en cap moment. Havíem d’arribar a les sis de la tarda al lloc de destí i hem començat a les 8.30 del matí. El factor temps ens ha condicionat molt, perquè sovint voldries quedar-te més estona amb els personatges que trobes pel camí.
Ha estat el cas de la primera família que he trobar, dividida per la guerra, perquè els pares van haver de quedar-se a Bòsnia i els fills van marxar a Holanda. La pràctica ha tingut lloc en una zona majoritàriament sèrbia.
Els musulmans hi tenen allà una vida molt més dura. He parlat amb una noia de la família que em va comentar que no els agradava que per exemple, en aquesta zona, hi hagi explotacions de sorra per fer teules, ja que les fàbriques les havien pagat entre tots durant el comunisme i ara només les explotaven els serbis, negant la feina als musulmans.
Aquesta família ha estat molt amable i m’ha convidat de seguida a cafè. En hem pogut entendre, tot i les mancances de l’idiomia, gràcies a que els fills sí podien parlar anglès. Després del comiat i de que em donessin el dinar per emportar (han fet xai, un menjar típic d'aquí), encara em quedaven uns quants quilòmetres de carretera, de la qual no podíem sortir, perquè queden molts camps minats pels voltants.
Poc després he trobat una casa, també musulmana, on hi viu l’avia, la mare i el fill... perquè, com sempre, els homes van desaparèixer. He pogut comprovar com la guerra deixa moltes ferides latents i incurables... i no la guanya ningú. Aquí tots han perdut. I molt.
Amb aquesta família també m’ha sabut molt greu no quedar-m’hi més estona, perquè tenen una història molt interessant, però el temps corria en contra meu i havia de seguir el viatge. Així que he seguit caminant. Tot i anar per carretera, el viatge no es feia molt cansat, gràcies als meravellosos paisatges.
Quan ja començava a desesperar-me, perquè cap cotxe parava i no sabia l’estona que faltava per arribar, ja eren les 15.15h. Ha parat un autobús i m’ha portat fins a Milici, la meta del meu llarg viatge.
Com que encara quedava una mica de temps, he enfilat una mica carretera amunt, on he entrat a un pati on hi havia uns avis xerrant.
De seguida m’han convidat a pendre cafè i hem xerrat una mica, però degut al meu desconeixement de la llengua no hem pogut entrar en massa detalls. Poc després han arribat els nets, amb els quals si que hem pogut parlar una mica més, ja que parlaven l’anglès.
Després de traduïr-me algunes coses, els he demanat de fer-los unes fotografies i hi han accedit molt gratament. Un altre exercici dels d’avui era fotografiar les mans, per tal de mostrar la duresa de la guerra. Aquí m’ha sobtat la resposta dels avis, quan els ho he demanat, m’han contestat nerviosos que no eren assassins, i s’han volgut fer les fotografies de les mans amb flors. Un d’ells tenia un tatuatge de la seva legió a l’exercit serbi.
Després els nois, de la meva edat, m’han convidat al seu pis, on hem estat intercanviant música i opinions de la guerra. M’han comentat que per ells ja no és tant notòria la diferència, i que tenien molts amics musulmans, això m’ha tranquil·lizat una mica.
Un altra qüestió que m’ha sobtat ha estat quan un dels nois m’ha demanat que li passes les fotografies que portava al llapís de Catalunya, dient-me que així podia viatgar (ni que sigui amb imatges) ja que ell mai ha tingut aquesta oportunitat. De sobte m’he adonat de l’hora que era i he hagut de marxar ràpidament perquè em venien a buscar per tornar a Srebrenica. Ens hem despedit donant-nos els telèfons i correus electrònics, i prometent-los que tornaria algun dia, espero poder-ho fer aviat.
Conclusions finals del Pràcticum.
Personalment m’ha agradat molt el viatge, tant per la gent com les experiències viscudes. He aprés a acostar-me a la gent, sense tanta por. També he fet les meves primeres passes per parlar amb signes i entendre’m en altres idiomes. Sobre la part fotogràfica del Pràcticum, estic content dels avenços personals que he fet, sobretot per la millora amb els retrats, sense fer ús del teleobjectiu i apropant-me més a les persones. Sincerament, però, he trobat a faltar el control diari del professor de fotografia, que no m’ha aportat coneixements ni tècnica. Podríem dir que ens han deixat pasturar i espavilar-nos sols...cosa que, finalment, ha servit per aprendre. Hagués estat important, de totes maneres, més supervisió tècnica per poder millorar el nostre treball.
Fotografies: David Datzira
Text: David Datzira
Reportatge fotogràfic complet a : www.daviddatzira.com/bosnia
