Reflexions des de París

“¿Lo peor? Escribir desde casa y no saber separar trabajo de tiempo libre, los días tranquilos, la ausencia de compañeros para tomarte un café o discutir ideas, estar 24 horas al día pensando cómo llegar a fin de mes, el estrés por desarrollar temas nuevos atemporales que no supongan grandes inversiones económicas o tener que llamar porque la transferencia no ha llegado.” Eva Cervera

Torno a posar en marxa el bloc, després de molts mesos d’inactivitat, potser és perquè estic de viatge de vacances (té molts punts!) Però també perquè tinc la necessitat d’explicar les meves inquietuds.

El detonant també ha estat llegir al bloc del Paco Elvira, el qual segueixo dia si, dia també, on avui hi ha el particular currículum d’Eva Cervera, una periodista que ha sabut explicar amb unes paraules que un servidor no havia trobat fins ara, per expresar el seu dia a dia. La precarietat laboralt de la premsa escrita i els contractes de servei d’autònom que fan que l’empresa es desentengui de tu i siguis un proveïdor més...

A l’última entrada explicava que començava una nova etapa al Diari de Terrassa, l’etapa aquesta va durar 4 mesos ( fins a l’abril d’aquest mateix any), va ser una etapa molt bona per apendre i coneixer com funcionaven (per què ara ja no...) un diari dels d’abans. El funcionament era amb notes de paper (cada dia havies de passar per la redacció a buscar les notes de les fotografies del dia), en part és més bo perquè tens contacte amb els redactors i no et sents tant exclos del diari, com per exemple ara que col·laboro amb El País, però que es limita al telèfon, correu, ftp amb el Joan Sànchez.

En quant al tema del Diari de Terrassa, vaig decidir de deixar-ho, pel tema econòmic, insostènible, jo visc a Sabadell i cada dia havia d’anar a Terrassa sense cobrar els desplaçaments, i cobrant a 10€ el tema... i clar hi ha dies que en tens més d’un però d’altres que no. I d’anar amb tren impossible perquè si has de fer 3 fotografies en 45 minuts en diferents punts de la ciutat, resulta fisicament impossible (quan ens poguem teletransportar, ja no serà tant complicat). Així que tenim unes presses considerables per cobrar quatre duros, sense estar assegurat (si et fas mal, l’empresa es desentén de tu), i clar amb el que cobres 400€ (el mes que cobres més) no pots pagar els autònoms, assegurances, gasolina i dietes, i no parlem de si vius fora de casa o vols pagar una hipoteca!

Bé aquestes són les raons que et fan desistir, per molt que t’agradi la feina de plegar d’una feina més que precària, d’explotació.

Al cap d’uns dies vaig decidir de trucar a un amic fotògraf de Madrid amb el que vaig coincidir l’estiu passat al viatge a Bòsnia, treballava per una agència de revistes del cor i semblava que no li anava malament, i doncs perquè no provar-ho? Per saber si una cosa t’agrada en aquesta vida s’ha de provar i viure-ho en persona, és molt fàcil de criticar sense saber de què parles... Així que vaig decidir de provar (no hi perdia res!). Em va passar el contacte i vaig parlar amb ells per telèfon, em van passar el contacte de l’altre fotògraf que tenien aquí a Barcelona i vam quedar un dia per fer un cafè. Un noi d’uns 40 anys, que venia del món de les immobiliàries que s’havia comprat una càmera i s’havia posat a seguir famosos (això ho vaig saber més endavant). La meva primera feina va ser fer fotografies al rodatge que feia l’Antonio Banderas a Barcelona per aquelles dates, després a l’Ewan Mc Gregor i després a molts d’altres passant per Serrat, la Marta Torné, Gemma Mengual, David Bustamante, Fernando Torres, jugadors del Barça i la família dels Borbons.

S’ha de dir que no totes les fotografies són d’amagat i que n’hi ha que són en photocalls (els personatges posen davant dels fotògrafs).

El funcionament de les agències d’imatges (les del cor, d’arxiu, o de natura) es que es queden un percentatge de les vendes ( tu t’oblides d’anar trucant a tothom oferint el material) en aquest cas del 40% o el 50%. Jo no ho he arribat a fer, però en aquest món les informacions també es paguen, i tant és així que si algun recepcionista d’un hotel o similar et passa una exclusiva i es ven aquest també s’emporta un 10% o l’acordat.

Tot i els contactes moltes vegades també s’han de fer moltes guardies inacabables (de moltes hores) en les quals l’únic que fas es enganxar-te més encara al tabac. Ja que has d’estar alerta tota l’estona.

Què s’aconsegueix amb tot això què us he explicat, doncs que hi ha molta competitivitat, i que les relacions amb els fotògrafs són molt artificials, no et pots fiar de ningú i no et pots creure les informacions que et diuen.

A part, no són fotògrafs per vocació sinó que són mercenàris (es per això que veureu que en nivell de les fotografies no és molt important i sempre es tira en flaix, per assegurar la captura sense importar gens la tècnica).

Després de 3 mesos treballant amb l’Agència (de la que no esmentaré el nom perquè no ve al cas) vaig dedicir de deixar-ho (amb la porta oberta (perquè mai se sap...)) però per guanyar diners així prefereixo treballar de cambrer no sé si és més honrat però com a mínim em sento més agust.

Tot això va coincidir amb la publicació al Descobrir Catalunya del meu primer reportatge (d’Ossera, un poble d’artesans al Pre-pirineu), i a traves d’aquest la Maria Rosa Vila, una gran persona i a més a més l’Editora Gràfica de la revista em va proposar de fer la fotografia mensual de la secció de Vides Secretes (una fotografia de retrat a doble pàgina), la qual vaig acceptar encantadíssim i amb molta ilusió, ja que la confiança que dipositen en tu quan et proposen això és molt important ( o com a mínim això crec jo ). He intentat d’anar millorant fotografia rere fotografia, en quant els mitjans tècnics i humans em permetien (ja que hi ha personatges que estan molt predisposats a “jugar” amb les fotografies i/o provar coses noves, però d’altres no).

El més divertit d’aquesta feina (que et paguin per fer el que t’agrada és al·lucinant!) es coneixer els personatges que fotografies, perquè tant pot ser un directiu d’una empresa, a un sense sostre, passant per un ventall de gent molt interessant. A vegades crec que és l’excusa (la càmera o les fotos) per aproximar-te a les persones, per trobar un punt en comú per començar a parlar o trencar el gel i conèixer la realitat d’aquella persona, i anar aprenent una mica de cada una.

Com va dir en Xavier Miserachs:

“... el fotògraf no té una classe social concreta que l’aculli. No és ni un obrer ni un empresari, ni un finolis ni un groller, però és capaç de desenvolupar qualsevol d’aquests papers i molts més. Per mi, el fotògraf practica el transfuguis-me social”

Intentaré a partir d’anar ser més constant alhora d’actualitzar, però sempre intentant d’aportar alguna cosa interessant, perquè parlar sense dir res. No val la pena.