A primera línia: Viatge per Europa (VII): Camp de Mauthausen (Àustria)

Dia 11 – Dimarts 13 de desembre de 2011

Per sort, el dia es va aixecar sense pluja. Després d'esmorzar vaig agafar el cotxe. A l'exterior hi havia força boira, que s'aniria fent més densa a mesura que m'acostava a Mauthausen. Vaig enfilar la carretera en direcció al camp. La imatge era fantasmagòrica. La carretera només es veia fins a 10 metres. Per sort quan vaig seguir pujant, la boira va anar desapareixent. I ,finalment, entre la boira va aparèixer el camp imposant respecte.

L'entrada al camp es fa pel pati de cotxeres, que és per on arribaven els detinguts. Allà se'ls feia despullar a tots i després se'ls feia passar cap a l'entrada principal del camp, on es portava el registre de tothom que entrava. Al costat esquerra hi havia els barracons de fusta, dels quals només se'n conserva una columna de totes les que hi havia. Aquests barracons s'han conservat i s'han reforçat, i es poden imaginar les condicions de vida que tenien.

Cada barracó (els anomenats blocs) es dividien en dues sales, la esquerra (A) i la dreta (B). Cada sala constava a la vegada, de dos recintes, una sala d'estar i un dormitori. La majoria dels presoners només podien estar en aquest últim, quedant reservada la sala d'estar pels que realitzaven serveis. Entre les dues sales estaven situats els lavabos. Per dormir es feien servir lliteres de fusta, on normalment hi dormien de dos en dos.

Enfilant la plaça principal cap al fons hi trobem el sector de quarantenes i el Camp II (on estaven els que acabaven d'arribar), d'aquestes parts només se'n conserva la muralla de pedra, i a l'interior ja no hi ha barracons sinó un cementiri.

A l'extrem del camp s'hi trobava el Camp III, que estava format per 8 barracons sense aigua corrent ni lavabos. En els edificis d'obra vista d'entrant a la mà dreta hi podem trobar, la infermeria (on actualment hi ha una part del museu), la presó, la cuina i la bugaderia. Tot això a la part superior (visible dels edificis).

A la part inferior, és on hi ha la part més dura de la visita. Baixant per unes petites escales situades entre aquests edificis, trobem a mà esquerra la càmera de gas, que has de travessar si vols arribar a la sala on hi ha el crematori. És una pena que no es puguin grabar les olors, ni amb les fotografies ni amb el vídeo, perquè realment és el que més em va impactar. A l'entrar a l'estància, petita i amb unes portes de ferro, és impregnada d'una olor molt forta, i d'una energia latent, que no sabria descriure. Si ens parem a pensar les escenes d'horror que es van viure allà dins, quan ets allà t'agafa claustrofòbia, i una angoixa creixent.

Sortint per l'altre costat de la càmera i passant una sala entre les dues trobem el crematori, on totes les parets estan plenes de plaques commemoratives de les persones que hi van morir, familiars i institucions que recorden els morts i fan especials mencions a que eren demòcrates i lluitadors per les llibertats. Recordant també que un horror així no s'ha de tornar a repetir. És una de les parts més dures de la visita juntament amb la càmera de gas, indispensable per comprendre allò que has llegit als llibres.

Tot el camp estava rodejat d'un filat electrificat a un voltatge de 380V, i el cartell avisant-ho només era visible des de l'exterior, a part dels que hi morien intentant d'escapar, els soldats sovint forçaven a tocar el filat per justificar algunes morts.

Baixant per l'entrada principal, veiem a banda i banda els monuments de diferents països en contra de la barbàrie i en commemoració a les víctimes del nazisme. En aquesta zona és on abans hi havia els barracons de les SS. Seguint anem a parar a la pedrera, on eren explotats la major part dels presoners, en la feixuga feina de pujar els blocs de granit que previament havien tallat. La part més coneguda: l'escalada de la mort, que consta de 186 esglaons, que si ja de per si sona pesat, més dur era carregat amb un tros de granit de 25Kg, i baix de defenses degut a la mala alimentació que els donaven. Molts també morien degut al cansament i desnutrició.

D'altres eren assassinats a l'anomenada paret dels paracaigudistes, tirats de dalt a baix de la paret de la pedrera pels mateixos soldats o en algun cas sudicidi, ja que hem de recordar que no tan sols la tortura era física, sinó també molt psicològica, des de l'arribada al camp, que se't treia la identitat i passaves a ser un número, de molts.

Els càstigs pels que no complien les normes eren molt durs i moltes vegades acabaven amb la mort. Aquesta estratègia era la que feien servir les SS per mantenir l'ordre dins del camp, a través de la por. Humiliant a tot aquell que intentava qualsevol acte de resistència i/o d'heroïcitat.


Aquí es on es tiraven les cendres dels cossos cremats

Després de la visita vaig comprar un parell de llibres a la botiga: El Convoy 927 i un llibre que recull les millors imatges del camp de concentració Imagenes y memoria de Mauthausen, on també t'explicava com s'havien salvat els negatius gràcies a Francesc Boix i un grup de republicans, que van aconseguir de treure alguns negatius i guardar-los a l'exterior del camp gràcies a una dona a l'exterior del mateix. Al llibre també t'explica la lectura que li havies de donar a les imatges, ja que les fetes per les SS eren per mostrar el que feien i per mostrar el que ells volien, mai sortirien imatges de sofriment i/o maltractament. Les úniques imatges que sortirien de morts eren de les que feien constar als expedients, per justificar les morts no naturals, “suicidi”, “mort quan intentava escapar” etc.. que molts cops eren provocats per ells mateixos però s'havien de justificar, així trobem moltes vegades els cadavers col·locats de maneres no naturals sobre la mort que descrivien. Les imatges de l'alliberació tampoc eren parcials, ja que els Estats Units, van fer moltes de les imatges per justificar la seva intervenció, i algunes com les de l'arribada, són reproduccions fetes uns dies després. Això no treu la realitat i cruesa a les imatges, sinó que se li ha de fer una lectura acurada de les mateixes i pensar en el context i qui les ha fet. El reportatge de Francesc Boix, mostra de manera molt més natural els sentiments dels alliberats. Les fotografies que havien aconseguit treure del camp van servir després per a encausar als SS que havien negat d'estar als camps de concentració als Judicis de Nüremberg.

Després de la visita i a l'arribar a l'hotel, no vaig parar de buscar més informació. I vaig decidir que el dia següent aniria a visitar Gusen i Ebensee. A continuació us deixo algunes imatges més que crec que us poden interessar :