A primera línia: de març 2012

diumenge, 25 de març del 2012

Viatge per Europa (IX): Salzburg (I)

Després de descansar molt bé, vaig començar el dia passejant per Salzburg, on vaig coincidir amb el mercat setmanal de productes de la regió: carns, peixos, formatges, artesans de fusta, de pells, de roba, amb un ambient molt animat.

Després de donar una volta vaig anar a esmorzar a un forn que hi havia a la vora, on per 2 euros tenies el cafè i l'esmorzar (aquí et poden cobrar entre 2 i 3 euros només pel cafè!) Després d'esmorzar vaig trobar-me amb un altre mercat de paradetes, en aquest cas el de peces de nadal. Vaig creuar el riu pel pont i vaig enfilar cap al castell de Salzburg per la carena de la muntanya que el rodeja. Allà em vaig deixar portar per unes precioses vistes de la ciutat fins arribar al museu d'art. Després vaig tornar a baixar donant un tomb pel casc antic, on em va sorprendre el túnel que travessava la muntanya (que semblava força antic). Després de dinar a un Kebab, on el cambrer només de veure'm se'm va posar a parlar en castellà (tanta cara del sud faig?)

A la tarda, i veient que es posava a ploure, vaig decidir anar a fer un tomb per les muntanyes, pensant que a més altitud estaria nevant. No em vaig equivocar. A un moment donat, va començar a nevar i vaig haver de posar les cadenes del cotxe per poder seguir pujant. Vaig pujar fins dalt de tot, però cada cop nevava més i després de jugar una mica amb la neu vaig decidir de baixar, quan ja hi havia uns 10cm de neu ben bons.

A la tarda ens vam tornar a trobar amb la Neus, just abans de veure l'actuació dels diferents cursos del SEAD on ella actuava, que va ser realment espectacular. Després vam anar a prendre una cervesa amb els seus amics fins tard.

diumenge, 18 de març del 2012

Viatge per Europa (VIII): Camp de Gusen i Ebensee (Àustria)

Dia 12 – Dimecres 14 de desembre de 2011

Després d'esmorzar a l'hotel vaig enfilar el trajecte cap a Gusen que és a pocs quilòmetres de Mauthausen. Em va sobtar molt que no quedés gairebé res del camp, tan sols el memorial en el lloc on hi havia el crematori.

El lloc on abans hi havia el camp ara s'hi aixecaven les cases del poble i no hi havia gaire bé rastre del que havia passat, tan sols vaig trobar la pedrera que curiosament conserva el mateix que llavors Poschacher i algunes construcions al costat de la pedrera que encara és operativa.

Donant un tomb pel poble vaig trobar l'antic recorregut del tren, que anava directament al camp, del qual només en queden els ponts i els arbres a banda i banda del recorregut. També vaig trobar algun monument, però esperava trobar-me molt més del que va ser un dels principals subcamps de Mauthausen i on van morir moltes persones. És com si haguessin volgut fer desaparèixer o si més no oblidar aquesta part del seu passat.

Una mica decebut vaig enfilar el viatge cap a Ebensee, un subcamp de Mauthausen que va ser construït per salvaguardar les fàbriques d'aviació nazis amb varis túnels dins la muntanya i portant la producció allà. Durant la construcció van morir molts presoners ja que les condicions de seguretat eren pèssimes.

Quan vaig arribar no es podien visitar. Una pena, realment. Encara que hi havia algunes que estaven tapiades però es podia entrar per la part de dalt, vaig decidir de no fer-ho, ja que anava sol i no tenia cap coneixement del que hi havia i podia passar a dins. Després de visitar els voltants i trobar encara alguna construcció i restes del que havien sigut, em vaig dirigir cap on hi havia físicament el camp.

Aquest és el recorregut del poble al camp:

Del camp només en queda l'arc que aguantava la porta i que actualment està rodejat de cases. Tanmateix, la sensació és la mateixa que a Gusen, s'han construït damunt del passat tacat de sang i patiment. No sé si prendre-m'ho bé, pel fet de deixar enrera el passat i centrar-te en el futur, o com una falta de respecte, què en penseu vosaltres ?

Tot seguit vaig anar on hi ha el memorial i cementiri. Moltes plaques també commemoren els caiguts en aquest camp, poblat principalment per jueus.

Com que s'estava començant a fer fosc a la vall, vaig decidir de començar a tirar cap a Salzburg, on havia quedat amb la Neus, que està estudiant dansa al SEAD ( Salzburg Experimental Academy Dance ) Em va ensenyar una mica les instal·lacions i vam anar a fer una cervesa per posar-nos al dia. Després ens vam acomiadar ja que ella havia de continuar amb les classes i jo vaig decidir donar un tomb per la ciutat, decidint de sopar a un restaurant Japonès, on vam estar conversant amb un cambrer molt simpàtic. Després vaig anar a l'habitació que m'havien aconseguit i em vaig adormir molt ràpidament degut al cansament que duia després d'haver dormit poc les dues últimes nits.

dimarts, 13 de març del 2012

Viatge per Europa (VII): Camp de Mauthausen (Àustria)

Dia 11 – Dimarts 13 de desembre de 2011

Per sort, el dia es va aixecar sense pluja. Després d'esmorzar vaig agafar el cotxe. A l'exterior hi havia força boira, que s'aniria fent més densa a mesura que m'acostava a Mauthausen. Vaig enfilar la carretera en direcció al camp. La imatge era fantasmagòrica. La carretera només es veia fins a 10 metres. Per sort quan vaig seguir pujant, la boira va anar desapareixent. I ,finalment, entre la boira va aparèixer el camp imposant respecte.

L'entrada al camp es fa pel pati de cotxeres, que és per on arribaven els detinguts. Allà se'ls feia despullar a tots i després se'ls feia passar cap a l'entrada principal del camp, on es portava el registre de tothom que entrava. Al costat esquerra hi havia els barracons de fusta, dels quals només se'n conserva una columna de totes les que hi havia. Aquests barracons s'han conservat i s'han reforçat, i es poden imaginar les condicions de vida que tenien.

Cada barracó (els anomenats blocs) es dividien en dues sales, la esquerra (A) i la dreta (B). Cada sala constava a la vegada, de dos recintes, una sala d'estar i un dormitori. La majoria dels presoners només podien estar en aquest últim, quedant reservada la sala d'estar pels que realitzaven serveis. Entre les dues sales estaven situats els lavabos. Per dormir es feien servir lliteres de fusta, on normalment hi dormien de dos en dos.

Enfilant la plaça principal cap al fons hi trobem el sector de quarantenes i el Camp II (on estaven els que acabaven d'arribar), d'aquestes parts només se'n conserva la muralla de pedra, i a l'interior ja no hi ha barracons sinó un cementiri.

A l'extrem del camp s'hi trobava el Camp III, que estava format per 8 barracons sense aigua corrent ni lavabos. En els edificis d'obra vista d'entrant a la mà dreta hi podem trobar, la infermeria (on actualment hi ha una part del museu), la presó, la cuina i la bugaderia. Tot això a la part superior (visible dels edificis).

A la part inferior, és on hi ha la part més dura de la visita. Baixant per unes petites escales situades entre aquests edificis, trobem a mà esquerra la càmera de gas, que has de travessar si vols arribar a la sala on hi ha el crematori. És una pena que no es puguin grabar les olors, ni amb les fotografies ni amb el vídeo, perquè realment és el que més em va impactar. A l'entrar a l'estància, petita i amb unes portes de ferro, és impregnada d'una olor molt forta, i d'una energia latent, que no sabria descriure. Si ens parem a pensar les escenes d'horror que es van viure allà dins, quan ets allà t'agafa claustrofòbia, i una angoixa creixent.

Sortint per l'altre costat de la càmera i passant una sala entre les dues trobem el crematori, on totes les parets estan plenes de plaques commemoratives de les persones que hi van morir, familiars i institucions que recorden els morts i fan especials mencions a que eren demòcrates i lluitadors per les llibertats. Recordant també que un horror així no s'ha de tornar a repetir. És una de les parts més dures de la visita juntament amb la càmera de gas, indispensable per comprendre allò que has llegit als llibres.

Tot el camp estava rodejat d'un filat electrificat a un voltatge de 380V, i el cartell avisant-ho només era visible des de l'exterior, a part dels que hi morien intentant d'escapar, els soldats sovint forçaven a tocar el filat per justificar algunes morts.

Baixant per l'entrada principal, veiem a banda i banda els monuments de diferents països en contra de la barbàrie i en commemoració a les víctimes del nazisme. En aquesta zona és on abans hi havia els barracons de les SS. Seguint anem a parar a la pedrera, on eren explotats la major part dels presoners, en la feixuga feina de pujar els blocs de granit que previament havien tallat. La part més coneguda: l'escalada de la mort, que consta de 186 esglaons, que si ja de per si sona pesat, més dur era carregat amb un tros de granit de 25Kg, i baix de defenses degut a la mala alimentació que els donaven. Molts també morien degut al cansament i desnutrició.

D'altres eren assassinats a l'anomenada paret dels paracaigudistes, tirats de dalt a baix de la paret de la pedrera pels mateixos soldats o en algun cas sudicidi, ja que hem de recordar que no tan sols la tortura era física, sinó també molt psicològica, des de l'arribada al camp, que se't treia la identitat i passaves a ser un número, de molts.

Els càstigs pels que no complien les normes eren molt durs i moltes vegades acabaven amb la mort. Aquesta estratègia era la que feien servir les SS per mantenir l'ordre dins del camp, a través de la por. Humiliant a tot aquell que intentava qualsevol acte de resistència i/o d'heroïcitat.


Aquí es on es tiraven les cendres dels cossos cremats

Després de la visita vaig comprar un parell de llibres a la botiga: El Convoy 927 i un llibre que recull les millors imatges del camp de concentració Imagenes y memoria de Mauthausen, on també t'explicava com s'havien salvat els negatius gràcies a Francesc Boix i un grup de republicans, que van aconseguir de treure alguns negatius i guardar-los a l'exterior del camp gràcies a una dona a l'exterior del mateix. Al llibre també t'explica la lectura que li havies de donar a les imatges, ja que les fetes per les SS eren per mostrar el que feien i per mostrar el que ells volien, mai sortirien imatges de sofriment i/o maltractament. Les úniques imatges que sortirien de morts eren de les que feien constar als expedients, per justificar les morts no naturals, “suicidi”, “mort quan intentava escapar” etc.. que molts cops eren provocats per ells mateixos però s'havien de justificar, així trobem moltes vegades els cadavers col·locats de maneres no naturals sobre la mort que descrivien. Les imatges de l'alliberació tampoc eren parcials, ja que els Estats Units, van fer moltes de les imatges per justificar la seva intervenció, i algunes com les de l'arribada, són reproduccions fetes uns dies després. Això no treu la realitat i cruesa a les imatges, sinó que se li ha de fer una lectura acurada de les mateixes i pensar en el context i qui les ha fet. El reportatge de Francesc Boix, mostra de manera molt més natural els sentiments dels alliberats. Les fotografies que havien aconseguit treure del camp van servir després per a encausar als SS que havien negat d'estar als camps de concentració als Judicis de Nüremberg.

Després de la visita i a l'arribar a l'hotel, no vaig parar de buscar més informació. I vaig decidir que el dia següent aniria a visitar Gusen i Ebensee. A continuació us deixo algunes imatges més que crec que us poden interessar :