Carpe Diem econòmic ?

Escric aquest article encara pensant en les paraules de Santiago Niño Becerra, en una entrevista a naciódigital.cat. En l’entrevista l’economista parla de la situació actual de l’economia, el per què estem així i com hi hem arribat, i en l’empitjorament obligat al que ens enfrontarem. Per culpa de tots d’aquest consumisme desenfrenat (sense ser-ne conscients) i per als més joves, sense cap culpa perquè no hem viscut altra cosa que bonança i no pensavem que això pogues canviar, a l’escola ens parlaven del crack del 29 i següents, però pensavem que els problemes s’havien solucionat. L’avaricia personal i el viure el Carpe Diem (sense pensar en el futur), perquè si a tots ens va bé no pensarem en que pot anar malament !

L’acceptar uns preus exagerats per un dret funamental, i viure per sobre dels nostres límits han estat un dels errors molt importants. Anant a la part que em toca més d’aprop, a un nivell molt més petit he viscut una cosa similar. Durant l’any seguit que vaig estar treballant amb un contracte (esclau sí) però cotitzant i amb un sou fixe cada més, estirava més el braç que la màniga, però amb tranquilitat, perquè sabia que a final de mes podria tornar els diners que em faltaven per pagar una cosa o una altra. I fins i tot em vaig embarcar a comprar-me una furgoneta, sobrevalorada en el preu, i per sobre de les meves posibilitats.

Va arribar un bon dia que, vaig decidir de fer el canvi, deixar la vida d’esclau a canvi d’un bon sou. I un dels primers passos va haver de ser reduir els gastos fixes i treure’m de sobre els deutes. Així que vaig decidir de vendre’m la furgoneta, antiga, amb unes despeses molt cares (assegurança molt cara, reparacions constants, i poc pràctica pel que necessito jo el vehicle, (per mourem!)). Un capritxo, vaja. Però hem de ser conscients d’això!!. Al passar a ser autònom, aprens moltes coses, i n’experimentes d’altres. Al principi la situació economica et porta molt de cap, ja que entren menys diners i sovint has de perseguir als pagadors (que et diuen que has d’entrendre el context actual i bla bla... però no volen entendre que tu també l’estàs vivint...). Però acabes aprenent a gestionar l’economia, anant més tranquil que quan tenies un sou fix !!

Tornant al tema, des del meu punt de vista, crec que tenim una crisi de valors, ja que hem donat importància a les coses capritxoses de necessàries, i a les necessàries han perdut el valor, per què per viure què necessitem ? Un lloc i menjar, les altres coses, el mòbil, el cotxe, les vacances, una segona residència, emborratxar-nos fins a deixar-nos-hi el fetge, fumar, són necessitats que ens hem creat. La socialització és important, però ens conectem més amb els de fora, que amb els de casa? Com que sempre hi són, ja no tenen valor, sovint i també com a reflexió personal, valorem més a la gent de fora ( o d’una altra manera) que als que ens han ajudat a creixer, formar-nos, a donar els valors a les coses, els que realment ens estimen i no ens han fallat mai (això va per vosaltres pares, us estimo i us valoro com cap altra cosa, encara que em costa molt de mostrar-ho).

Aquest article no és de fotografia, ho sé, però és per organitzar una mica el meu cap, que des de la distància, i amb temps (això sí que té molt de valor!!!) fa que vegis les coses diferents, o que les ordenis per ordre de preferència.